Avui, entre abraçada i abraçada, i tot conèixer-nos una mica millor, hem seguit veient que això de fer de mare o de pare és força distret i interessant, que no fem pas malament i que hi ha situacions en què l'adolescent que tenim de casa ens pot arribar a treure de polleguera ("poner de los nervios"), i a dir o fer coses que després ens saben greu...
Bé, tal com hem dit, en aquest escrit podem dir dues frases que ens criden l'atenció, ens fan pensar o ens agradaria tenir en compte o tenim en compte. Les copiem i comentem perquè l'hem posada.
D'altra banda, aquí teniu copiat un escrit que la Mari Carmen Mora portava a la reunió i que finalment no ha tingut temps de compartir. A mi m'ha agradat, i tot i que l'havia vist en algun altra lloc m'ha encantat tornar-lo a llegir. Si el voleu comentar, també en seguirem aprenem els uns de les altres, i segur que l'adolescent de casa en sortira guanyant...
CARTA D'UN FILL A TOTS ELS PARES I MARES DEL MÓN
- No em donis tot el que et demano. A vegades, només demano per
veure fins on puc arribar.
- No em cridis. Et respecto menys quan ho fas; i m'ensenyes a
cridar a mi també. I jo no ho vull fer.
- No em donis sempre ordres. Si en lloc d'ordres, a vegades em
demanessis les coses, jo ho faria més ràpid i a gust.
- Compleix les promeses, bones o dolentes Si em promets un
premi, dóna-me'l; però també si és un càstig.
- No em comparis amb ningú, especialment amb el meu germà o
germana. Si tu em fas sentir millor que els altres, algú
patirà; i si em fas sentir pitjor que els altres, seré jo el que
patirà.
- No canviïs d'opinió tan sovint sobre el que he de fer.
Decideix i manté aquesta decisió.
- Deixa'm valer-me per mi mateix. Si tu ho fas tot per mi, jo
mai no podré aprendre.
- No diguis mentides davant meu. Ni em demanis que jo en digui
per tu. Em fas sentir malament i perdre la fe en el que dius.
- Quan faig alguna cosa dolenta, no m'exigeixis que et digui per
què l'he feta. A vegades ni jo mateix no ho sé.
- Quan estiguis equivocat en alguna cosa, accepta-ho. I creixerà
l'opinió que tinc de tu, i així m'ensenyaràs a admetre les meves
equivocacions també.
- Tracta'm amb la mateixa amabilitat i cordialitat amb que
tractes els teus amics. Que siguem família no vol dir que no
puguem ser amics també.
- No em diguis que faci una cosa si tu no la fas. Jo aprendré
sempre el que tu facis, encara que tu no ho diguis, però mai
faré el que diguis i no facis.
- Ensenya'm a estimar i a conèixer Déu. Encara que en el
col·legi i a la catequesi em volen ensenyar, de res no serveix
si veig que tu ni coneixes ni estimes Déu
- Quan t'expliqui un problema meu, no em diguis "no tinc temps
per tonteries" o "això no té importància". Tracta de
comprendre'm i ajuda'm.
- I estima'm. I digues-m'ho. A mi m'agrada sentir-t'ho dir,
encara que tu no creguis necessari dir-m'ho.
Bé, i ara, a comentar les dues frases i, si voleu, aquest text. Fantàstic!
Fins el 17 de febrer -i mentres parlem per aquí també...-.
Gràcies per ser-hi i... una abraçada, hahaha!!!!
Lourdes i Pani
22 d'abril 2008
UN TEMPS MOLT FAMILIAR
A la sessió d'avui dimarts, parlarem del temps. Del temps familiar. Temps. Família. Ens sonarà.
Ja hem comentat molts cops que això de "no tenir temps" una de les falàcies (mentides) més grans. Temps en tenim. Cal pensar a què el dediquem. Una part no l'acabem de decidir nosaltres, i avui no el tractarem. Avui parlarem d'aquesta part del temps que sí podem gestionar, decidir, orientar i organitzar: el temps familiar.
Sí, i segur que no és fàcil. Però nosaltres, pares, mares, mestres, som com aquells que diuen que "ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible..." (una mica d'humor sempre ajuda...). Bé, de fet, tampoc ha de ser impossible -fixeu-vos que ja comencem a complir la segona part de la frase en cometes...-. Cada família gestiona el seu temps lliure: o com pot, o com vol. Parlarem a quin model ens hi assemblem a través del guiatge i els textos de Carme Thió i l'Anna Forés. Les seves paraules ens obren nous interrogants i ens ofereixen noves respostes.
D'altra banda podem també consultar l'entrevista de Catalunya Ràdio a la doctora Maria Jesús Comelles (cliqueu), sobre el tema a quina edat els fills poden fer vancances sols. Escoltar-la ens obre molt també el camp de visió. Per cert que en el mateix enllaç hi trobareu altres gravacions amb títols molt suggerents, ja veureu...
D'altra banda podeu mirar un interessant estudi de l'Institut d'Infància i Món Urbà -val la pena, de debò- sobre el temps que dediquem les famílies d'aquest país als nostres fills i filles i com s'organitza aquesta convivència. A més penseu que aquest organisme el tenim davant l'escola, al Campus Mundet.
I bé, com ja som a la fi aquest curs del FEAC, ens acomiadem de vosaltres agraint la vostra col·laboració i entusiasme fidel. Hem après, compartit, escoltat i crescut totes i tots. Gràcies!
Només resta que passeu unes bones vacances... en família, és clar!
Fins al curs vinent!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada