mensaje

Actualitzat 8-12-19 # 3a Trobada 3 de març -- 4a Trobada 21 d'abril -- 5a Trobada 26 de maig #

dijous, 5 de desembre de 2019

Bones vacances amb tothom!

Bones vacançes a tothom!



Ens dol parlar-ne. Potser pensem que és avançar el dolor, patir abans d'hora, afrontar sense necessitat el que inevitablement arribarà. Bé, pot ser. També és veritat que qui n'ha parlat abans, qui n'ha xerrat des de la serenor i la naturalitat, i sobretot sense la pressió de la immediatesa, sovint comenta que quan arriba la mort descobrim i reconeixem que ja vivíem amb ella i que, amb dolor igualment, sovint no és cap desconeguda. Tanmateix, i més sobre aquesta qüestió, no hi ha fórmules universals i cada persona, cada família, és un món.

Ahir dimarts ens vam trobar un parell de grups de mares i pares, agrupats en Infatil/Primària i Secundària, i en vam parlar, escoltar, compartir, aprendre, emocionar, riure i somriure. Sí, í és genial veure la naturalitat amb que aquest grup de famílies amb alumnes de diferents edats van saber fer-ho.


Van sortir moltes idees, algunes amb punts amb comú, d'altres més personals i desconegudes: totes ens van enriquir, i ho afirmem amb alegria. Els textos que ens acompanyaven, algun vídeo que vam compartir i sobretot el diàleg que en va sorgir va ser vital

Vam parlar de com algunes persones fan que els seus fills o filles els acompanyin als tanatoris, i com d'altres no. Vam escoltar com altres cultures viuen la mort de forma diferent, i vam aprendre i pensar. Vam sentir com les paraules a vegades costen de trobar, però una abraçada, un acompanyar, un petó, un ser al costat poden fer més del que pensem.

I sobretot vam veure que no tothom viu tot plegat amb el mateix ritme, que cadascú passa (i té dret a passar) el dol d'una forma diferent. I vam deduir que parlar en família de la mort, aprofitant moltes situacions que vivim, i no cal que siguin dramàtiques, també ens pot ajudar. I fer-ho de forma natural, no forçada, sense receptes, ajuda.

Vam compartir també vivències personals, passades i presents, i en vam aprendre. I vam escoltar que la futura mort d'algú pot ser una lliçó que podem viure. I vam revisar preguntes que ens podem fer, i d'altres que potser no ens ajuden gaire. I vam coincidir que ningú perd cap batalla quan mor, encara que a vegades els mitjans de comunicació ens eduquen en aquest sentit. I vam recordar a Manolo García quan recordava una cita de Maeterlick que deia que "Els vius som morts de vacances": cal viure bé les vacances, i cal saber viure-les acceptant que no duraran sempre.

Quan vam haver de plegar, el temps va passar molt ràpid, ens acompanyaven molts somriures i la satisfacció d'haver compartit una estona que ens havia fet créixer, i que potser els nostres fills i filles haguessin gaudit de l'emoció, la sinceritat, l'humilitat i la saviesa natural de moltes de les intervencions. De fet, som a temps de parlar-ne.

Per acabar destacar que, parlant de la mort, hem dit paraules com "alegria", "somriures", "riure", "vida", "vital" que expressaven emocions compartides, alguna llàgrima, moltes mirades de complicitat col·lectiva i, per sobre de tot, moltes ganes d'aprendre a viure el que vivim, sovint, sense deixar de recordar: bones vacances amb tothom... perquè no oblidem.

2 comentaris:

Pani ha dit...

Va ser tota una lliçó de vida aquest FEAC. M'encantaria que arribés als fills i filles d'alguna manera. I, pel que vam parlar i he vist per converses posteriors, està arribant. Molt agraït un cop més a tothom que fa FEAC (ahir i sempre).

Unknown ha dit...

Decir que me hubiera gustado mucho poder asistir una vez más al FEAC, especialmente esta vez porque es un tema que me preocupa. Aunque en casa yo
siempre lo he tratado y hablado de él con naturalidad, no se gestionar bien las pérdidas de mis seres queridos, incluso sólo imaginar lo que llegará y como será el vacio, me produce dolor.Un abrazo. Un abrazo. Yoadra